TREIEN
FERRO I GAUDINT LA VIDA
El
meu dia a dia es una lluita constant del que segons Jerzy Grotowski definiria com
el Jo-Jo. Es a dir com si hi hagués una persona observant els moviments de
l’altre persona que actua, de vegades dirigint a aquesta seguint models o
retallades de la meva vida.
Una
mena de identificació personal crec que fins i tot es bona, es com reafirmar-se,
la desgraciada aventura es passar massa estona en aquest terme d’omnipresència.
Es com els primers passos de ballet fins que no es té la técnica agafada i
passa a formar part del subconscient. Vet aquí que la majoria de vegades quan
assajo que un “Jo” desapareix i queda l’altre; el actuant, el present o el
“futur més immediat del clown” com ho denomina Jesús Jara a “El clown: un
navegante de las emociones”. I mai millor dit que navego de emoció a l’altre
deixant-me portar pel que jo crec que esta dintre dels estímuls meus més
primaris o menys atrofiats.
Es a
la vida personal que aquests assajos que comento son comparables als moments de
més joia i es com s’ha d’afrontar la trobada amb el nas i les improvisacions (aquesta
manera de bogeria lúcida de viure la vida). Submergit a unes circumstancies
irreals com a totalment al contrari, reals.
També
es comet un error a aquestes improvisacions que es el mateix que fem de vegades
a la vida i es la falta de respecte que es dona quan estem a una conversa
pensant el que direm amb antelació, quan l’altre o els altres parlen. M’agrada la
manera d’afrontar les improvisacions dels meus companys que es la de lo
inesperat; no saps el que farà l’altre persona ni lo que dirà i en veritat la
sorpresa es una gran aliada del clown. Això per contrari no ha de portar a cap
por com tampoc pensar al que fer si es pren, com he comentat, com a estat de
joia o per anomenar-lo així de plenitud.
Com
a la vida quan menys importància se li dona a una cosa d’aquesta mena,
desapareix.
Vivint
la vida i vivint les improvisacions, treien ferro i gaudint la vida.
